L’illa fantasma de Sandy Island



El somni de qualsevol explorador és descobrir un territori desconegut, però en aquest cas, es va trobar una illa que no existeix. 

Durant segles, mapes i atles mostraven una illa anomenada Sandy Island a l’oceà Pacífic, situada entre Austràlia i Nova Caledònia. 

Cap explorador havia vist mai aquesta illa, però els mapes la situaven amb precisió geogràfica, i molts científics i mariners confiaven plenament en la seva existència.

Tot i que la seva presència va ser donada per certa durant més de 100 anys, el 2012 un equip científic va passar per la zona amb instruments moderns i no hi havia cap illa. El descobriment va tenir lloc a bord del RV Southern Surveyor, un vaixell d’investigació oficial australià, durant un viatge de recerca de 25 dies a l’est del mar de Coral.

Havia estat un engany massiu: probablement un error inicial de cartografia que es va perpetuar en els mapes durant generacions.

El cas va captivar la comunitat científica i mediàtica, demostrant com un simple error pot convertir-se en una veritat aparentment absoluta i influir en el coneixement geogràfic durant dècades.

L’exemple de Sandy Island ens mostra que la curiositat humana i la confiança en l’autoritat dels mapes poden propagar errors a gran escala. Alguns enganys no són intencionats, però igualment desperten fascinació i curiositat massiva. Com en el cas de la falsificació lunar,.

Allò que percebem com a realitat és una construcció subjectiva de la nostra ment.

Albert Einstein


El Gran Engany Lunar

Criatures i paisatges lunars descoberts per Herschel


El 25 d'agost de 1835, el diari The Sun de Nova York va publicar una sèrie d'articles que afirmaven que l'astrònom britànic Sir John Herschel havia descobert vida i civilització a la Lluna. Segons el relat, Herschel havia observat, a través d'un telescopi potent, bèsties amb ales, homes alats i temples de pedra. Els articles, que es presentaven com a transcripcions de l'Edinburgh Courant (diari escocès publicat a Edimburg entre els segles XVIII i XIX.), van ser un engany massiu que va captivar l'imaginari col·lectiu de l'època.

Aquesta història, coneguda com el "Gran Engany Lunar", va ser publicada en sis parts i va generar una gran expectació. Molts lectors van creure en la veracitat de les notícies, i la història es va comentar i discutir amplament. 

No va ser fins al 16 de setembre de 1835 que The Sun va admetre que els articles eren una farsa, però el dany ja estava fet: la fascinació per la possibilitat de vida extraterrestre havia quedat sembrada en la ment del públic.

Aquest engany massiu ens mostra com una història ben construïda pot captivar l'imaginari col·lectiu, fins i tot en una època sense internet ni xarxes socials. La curiositat humana, combinada amb el desig de descobrir l'inconegut, pot fer que una mentida es converteixi en una veritat compartida per molts. El Gran Engany Lunar és un exemple clar de com les notícies falses poden tenir un impacte profund en la societat.

La superstició és a la humanitat el que l’ombra és a l’objecte. 

Voltaire


 

L'estrany cas del Sr. Valdemar

Il·lustració per a "La veritat sobre el cas del senyor Valdemar" de Harry Clarke (1919).


Una de les aficions d'Edgar Alan Poe, era publicar notícies falses als diaris. El relat: L'estrany cas del Sr. Valdemar, va ser un d'aquests enganys:

Hi parlava d'un experiment d'hipnosi amb un moribund, amb què volia endarrerir-li la mort i, fins i tot, véncer-la.

El va presentar en la revista American Whig Review (1845) com si fos un reportatge periodístic, amb la intenció de fer creure que era un fet real.  Robert Collyer, un hipnotizador li va escriure , tot assegurant que ell havia realitzar el mateix experiment amb èxit. 
També van creure que el relat era una història real els seguidors de Swedenborg, teòleg suec que va cercar incansablement la seu de l'ànima.
Al final Poe, va desmentir l'autenticitat del relat.

D'aquest fet parla en la seva obra: Marginalia (recopilació de gloses i anotacions editorials)


El més rellevant de la mentida no és el seu contingut, sinó la intencionalitat del mentider.
Jacques Derrida (filòsof)




Naked Came the Stranger

Portada del llibre


Mike McGrady, periodista del diari Newsday, convençut que els arquetips de la literatura estatunidenca havien perdut rigor i qualitat, va decidir mostrar-ho amb un experiment. 
Va publicar una novel·la, “Naked Came the Stranger”, amb la col·laboració de 24 periodistes, la qual va signar com a Penelope Ashe (cunyada de McGrady en la vida real). 

Sense tenir cura amb l’estil i amb la redacció del text, van omplir capítols inconnexes d’escenes de sexe, les quals mostraven la vulgaritat de la cultura literària americana en aquella època. 
El llibre va ser un best-seller l’any 1969, amb 20.000 còpies venudes.

Molts coautors, incòmodes pels guanys obtinguts, van decidir publicar la veritat, cosa que no va baixar les vendes, sinó tot el contrari. A finals de 1970, la novel·la que havia estat 13 setmanes en la llista de best-sellers del New York Times, va vendre 400.000 exemplars.


L’única cosa que em preocupa, són les 20.000 persones que van comprar el llibre abans que es descobrís l’engany.
Mike McGrady (periodista)



Un dia d'abril




L’1 d’abril del 2007, Dan Baines, dissenyador dels mags de Londres, passejava amb el seu gos, per un turó de Derbyshire, quan va trobar un ésser momificat pel-roig, amb ales dents i melic. Va fotografiar la troballa i va penjar les imatges al seu web, acompanyant-les amb tota mena de detalls descriptius, assegurant que era una fada momificada i que el cadàver havia estat examinat pels antropòlegs i experts forenses. En un dia va rebre 20.000 visites d’arreu del món.
Hores desprès, Baines va adjuntar una nota a la pàgina web, agraint als lectors l’interès per la seva història i reconeixent que el cadàver de fades era fals:

Fins i tot si vostè creu en les fades, igual que jo, ha hagut un element de dubte en la seva ment que li suggeria que les restes d’aquest ésser eren un engany No obstant això, la màgia creada davant la possibilitat que la fada fos real, l’acompanyarà la resta de la seva vida. 

La fada es va vendre a Ebay i diuen que forma part d’un museu dedicat a aquests éssers.

Ningú va pensar que era l’April Fool's Day, l’equivalent al dia dels innocents que al nostre terrer se celebra el 28 de desembre. Dan Baines va admetre que era addicte a les bromes i que no descartava fer-ne més.


Sense mentides, la humanitat es moriria de desesperació i avorriment. 
Anatole France, escriptor 


Llarga vida a l'emperador!




Els orígens de Joshua Abraham Norton, incerts, assenyalen que va néixer a Anglaterra i que va viure a Sudàfrica fins que va rebre l’herència del seu pare, a mitjans del S. XIX. Llavors es va traslladar a S. Francisco i va vemprendre exitosos negocis. Posteriorment es va declarar en bancarrota i va abandonar la ciutat.

Nou mesos més tard, va tornar-hi i diuen que, vestit amb uniforme de gala de l’armada, va anar a les oficines del S. Francisco Butlletí i va exigir que es publiqués la seva autoproclamació com a emperador dels Estats Units.
El director del periòdic va decidir fer-ho, humorísticament, i Norton I, es va convertir en un personatge molt popular, al qual, la gent li seguia el joc. 

El temps transcorria els habitants de S. Francisco es van acostumar a l’emperador. L’estimaven i el veneraven, fins al punt que el convidaven a dinar als millors restaurants i  li reservaven una llotja en els teatres.

Norton I, va llançar diverses proclames:

Ridícules: Va establir una multa de 25 dòlars a qualsevol que es referís a la ciutat amb el nom de Frisco.
Visionaries: Va ordenar la construcció d'un pont penjant que unís Oakland i San Francisco sense interrompre la navegació a la badia, just en el lloc ocupat avui dia pel Golden Gate.
Divertides: Va dissoldre els partits Republicà i Demòcrata i es va auto proclamar Protector de Mèxic.
L'emperador dels Estats Units (i protector de Mèxic) va regnar durant 21 anys. Sempre va viure a San Francisco, on es va convertir en una atracció turística més.

El 8 de gener de 1880 Norton I, va morir al carrer a causa d’una apoplexia i tothom el va plànyer. El San Francisco Chronicle va publicar una necrològica que deia:

“Sobre el brut asfalt, en la foscor de la plujosa nit, Norton I, emperador dels Estats Units d’Amèrica i Protector de Mèxic per la Gràcia de Déu, va trobar ahir cristiana mort”

Van assistir a l’enterrament més de 30.000 persones. Una altra necrològica explica per què a S. Francisco se’l va estimar tant:

“L’emperador Norton, no va matar a ningú, no va robar a ningú, no es va apoderar de la pàtria de ningú. Això no es pot dir de la majoria dels seus col•legues.”

El van enterrar al cementiri Massònic i més tard el van traslladar al cementiri Woodlawn. L’epitafi de la làpida diu:

“Emperador dels Estats Units i Protector de Mèxic”


El personatge del Rei, en Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, està basat en ell. 

...Però el vell va restar en silenci; no tenia gaire a dir i se’l veia descontent per les atencions que rebia el duc. Se li veia pensarós. A la tarda va dir:
––Mira, Aguassucias ––va dir––, ho sento molt per tu, però no ets l’únic que ha tingut problemes d’aquest tipus. 
––¿No?
––No, no ets l’únic. No ets l’únic que s’ha vist condemnat a la misèria.
––Ai!
––No, no ets l’únic que té un secret de naixement –– I juro que va començar a plorar.
––Espera! Què vols dir amb això?
––Aguassucias, puc refiar-me de tu? ––Pregunta el vell tot ploriquejant.
––Fins a la més cruel de les morts! ––Va agafar al vell de la mà, se la hi va estrènyer i va dir  ––: Aquest secret teu: parla! 
––Aguassucias, sóc el delfí desaparegut!
Podeu apostar que Jim i jo vam obrir els ulls de bat a bat. Després el duc diu:
––Ets, què?
––Sí, amic meu, és cert: tens al davant al pobre delfí desaparegut, Lluís 17, fill de lluís 16, i la Maria Antonieta.
––Tu! Amb la teva edat! No! Vols dir que ets el difunt Carlemany; si deus tenir sis-cents o set-cents anys.
––He tingut tants problemes, Aguassucias, tants problemes, que m’han encanudit el cabell i m’han dut aquesta calba prematura. Sí, cavallers, teniu al davant, vestit amb texans i en la misèria, al vagabund, l’exiliat, el perseguit i el sofrent rei legítim de França. 

(Capítol 19)




Tot el món comprèn a Mickey Mouse. Pocs comprenen a Hermann Hesse. Tan sols un grapat va comprendre a Albert Einstein. Ningú va comprendre a l’Emperador Norton.

(Principia Discordia: religió satírica)



Fades fotografiades




L’any 1917, dues nenes,Elsie Wright, i Frances Griffiths, parlaven d’unes fades amb qui jugaven als afores de l’aldea de Cottingley, Yorkshire. 
Asseguraven que s’havien fotografiat amb elles, la qual cosa va propiciar un debat, al voltant de l’autenticitat de les fotografies.

La notícia va arribar fins a Arthur Conan Doyle que en un principi va dubtar perquè les fades que apareixien a les imatges es veien en dos dimensions. Van enviar els negatius als experts de Kodak, els quals no van detectar cap frau i l’escriptor, convençut, va acceptar publicar-les a la revista inglesa Strand Magazine, amb el titular “Fades fotografiades”.
La fascinació per aquest fet el va dur a publicar l’any 1922, The coming of the fairies (Els misteris de les fades) i The Lands of mists, novel•la en què va reflectir les seves creences per les coses sobrenaturals.

Les fotografies van ser estudiades i debatudes durant 60 anys. Al 1982, Geoffrey Crawley, editor de la revista Journal of Photography, va assegurar que tenia proves que havien retocat les fotos.
Al 1985, Elsie i Frances, van confessar que les criatures fantàstiques eren retalls de paper, que només havien volgut fer una broma a les persones grans que es burlaven de les fades y que es van sorprendre molt, quan s’ho van creure. Tot i així, insistien que era cert que jugaven amb les fades quan eren petites.

Al 1997 es va estrenar una pel•lícula basada en aquest tema.

El que es necessita no és un coneixement dels fenòmens ocults, sinó conèixer els nens.
(Comentari d’un crític, quan es van publicar per primera vegada les fotografies a la revista Truth)



La marioneta




Avui, trobem un munt de cites a les xarxes socials, atribuïdes a Gabriel García Márquez, tot retent-li homenatge.
Aquestes, m’han fet recordar el poema “La marioneta”, que li van atribuir erròniament i va circular viralment als correus electrònics. L’autor és Johnny Welch, un ventríloc i el va fer servir en el show de la seva marioneta “El Mofles”. El poema va tenir un relatiu èxit el 1999. 

No conec la faceta poètica de l’escriptor, més enllà del realisme màgic de la seva prosa. Si alguna vegada va escriure poesia ho ha mantingut en secret. 
Gabo, va desmentir l’autoria amb la següent frase: “El que em pot matar és que algú cregui que vaig escriure una cosa tan cursi”.

La marioneta

Si por un instante Dios se olvidara
de que soy una marioneta de trapo 
y me regalara un trozo de vida, 
posiblemente no diría todo lo que pienso, 
pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, 
sino por lo que significan. 
Dormiría poco, soñaría más, 
entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, 
perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen,
Despertaría cuando los demás duermen. 
Escucharía mientras los demás hablan, 
y cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate. 
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, 
Vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, 
dejando descubierto, no solamente mi cuerpo sino mi alma. 
Si yo tuviera un corazón, 
escribiría mi odio sobre hielo, 
y esperaría a que saliera el sol.
Pintaría con un sueño de Van Gogh 
sobre las estrellas un poema de Benedetti, 
y una canción de Serrat sería la serenata 
que les regalaría a la luna.
Regaría con lágrimas las rosas, 
para sentir el dolor de sus espinas, 
y el encarnado beso de sus pétalos... 
Si yo tuviera un trozo de vida...
No dejaría pasar un solo día 
sin decirle a la gente que quiero, que la quiero. 
Convencería a cada mujer que ella es mi favorita,
y viviría enamorado del amor.
A los hombres les probaría cuán equivocados están, 
al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, 
sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse. 
A un niño le daría alas, 
pero le dejaría que él solo aprendier a volar.
Y a los viejos les enseñaría que la muerte 
no llega con la vejez sino con el olvido. 
Dios mío,Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres 
He aprendido que todo el mundo quiere vivir 
en la cima de la montaña, 
Sin saber que la verdadera felicidad está 
en la forma de subir la escarpada.
 He aprendido que cuando un recién nacido 
aprieta con su pequeño puño, 
por vez primera, el dedo de su padre, 
lo tiene atrapado para siempre.
Y he aprendido que un hombre 
sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, 
cuando ha de ayudarle a levantarse. 
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, 
pero finalmente de mucho no habrán de servir, 
porque cuando me guarden dentro de esa maleta, 
infelizmente me estaré muriendo.


Santayana




Hi ha una cita que s’utilitza sovint quan es tracten temes de guerra:

"Només la mort ha vist la fi de la guerra", de l'obra Soliloquies in England and Later Soliloquies (1922). 

Atribuïda a Plató, al mur de l'Imperial War Museum de Londres, en el discurs de comiat del General MacArthur a West Point al 1962 i en la pel•lícula Black Hawk derrocat, no apareix en cap dels seus treballs.

La frase és de George Santayana, un assagista de mitjans del segle XX, tal com ho recull Yale Book of Quotations, que conté més de 12.000 cites famoses, ordenades alfabèticament per autor. 
És únic en el seu enfocament en cites americanes i la inclusió de temes de fonts literàries, històriques, cultura popular, esport, informàtica, ciència, política, dret i ciències socials. 
Articles anònims apareixen en les seccions dedicades a les cançons populars, eslògans publicitaris, eslògans de televisió, proverbis i altres. 
En molts casos, una nova investigació per a aquest llibre ha destapat una data anterior o un autor diferent del que s'havia entès.

Sembla ser que que aquesta frase va ser la resposta de Santayana en escoltar altra frase del president Wilson sobre la Primera Guerra: "Aquesta és una guerra que posa fi a totes les guerres".



Al Cèsar el que és del Cèsar
(Jesús)



Cadenes


És una llàstima que no tingui subtitols i que el facin servir per parlar de pedofilia.


Dies enrere em va sorprendre una de les múltiples cadenes que corren per la xarxa, en què es parlava d’un casament massiu de palestins amb nenes menors de 10 anys. Especificaven que els homes pertanyien al grup “terrorista” Hamas.

L'article, publicat per un tal Paul L.Williams que es presentava com a periodista i consultor, va córrer com la pólvora per Internet en forma de correus reenviats de manera massiva i articles en els blocs i els webs, deia així:

Matrimoni massiu a Gaza 
450 Nuvis es van casar amb NENES menors de deu anys a Gaza.
Un esdeveniment de gala ha tingut lloc a Gaza. 
Hamas va patrocinar un casament massiu de quatre-centes cinquanta parelles. La majoria dels nuvis té entre vint i trenta anys d'edat, la majoria de les núvies tenen menys de deu anys. 
Dignataris musulmans incloent a Mahmud Zahar, un lider de Hamas, van estar presents per felicitar a les parelles que van participar en aquesta acurada i organitzada celebració. 
"Li diem al món, i als Estats Units, que no poden negar-nos el goig i la felicitat", els va dir Zahar als nuvis, tots procedents del proper camp de refugiats de Jabalia, vestits de negre.

La boda és real i va tenir lloc l’any 2009. La noticia, però, és falsa. Tot i que són nenes les que acompañen als nuvis en les fotos i el vídeo, no són elles les que es casen, sinò les seves mares, vídues de guerra.

Segons la tradició islàmica a Gaza, similar a la d'altres pobles semites, el germà de l'home mort ha de tenir cura de la família, però no casant-se amb la neboda sinò amb la cunyada, la qual ha de vestir de negre a diferència de les seves filles òrfenes de pare que participen activament en les noces de la seva mare i que han de vestir de blanc.

El casament multitudinari el va finançar el grup Hamas amb 500 dòlars, cosa que van aprofitar les parelles empobrides a causa del conflicte Israel-Palestina i així van aconseguir un dels seus somnis.

Corren moltes fotografies del fet a la xarxa. En algunes es pot veure que els nois que es casaven amb vídues sense filles anaven sols.



La primera petita mentida que es va dir en nom de la veritat, la primera petita injustícia que es va cometre en nom de la justícia, la primera minúscula immoralitat en nom de la moral, sempre asseguraran el camí de la fi.

(Václav Havel (1936-2011) Escriptor, dramaturg i polític txec.)



Els protocols dels savis de Sió




Els protocols dels savis de Sió, és una obra de ficció que consta de 24 capítols, en què s’acusa als jueus de conspirar per dominar el món mitjançant la manipulació de l’economia, el control dels mitjans de comunicació, i el foment dels conflictes religiosos.. Sembla ser, però, que la conspiració, els presumptes líders i els savis de Sió, no han existit mai.
Es desconeix el seu origen.

L’any 1903, uns panflets de l’obra es van publicar per entregues en un diari rus, Znamya (La Bandera).
L’any 1905 es va publicar, també en Rússia, una versió que ha perdurat, la qual es va traduir a diversos idiomes. Es va publicar com a apèndix del llibre: El Gran en el Petit: L’adveniment de l’Anticrist i el Domini de Satan en la terra. L’autor era l’escriptor rus Sergei Nilus.

L’any 1917 els emigrants anticomunistes van dur-los a Occident i posteriorment diverses edicions van circular pels EU, Japó i Sudamèrica. 
Als anys 20 va aparèixer una traducció àrab.

L’any 1920, Henry Ford, el magnat, va publicar en el diari de la seva propietat, The Dearbon Independent, diversos articles que es van recollir al llibre: El Jueu Internacional. Va ser elogiat per Adolf Hitler i Joseph Goebbels (ministre de propaganda nazi).

L’any 1921, el diari londinenc Times, pa conformar que els textos s’havien copiat d’una sàtira política francès, que no mencionava per a res als jueus: El diàleg en l’Infern entre Machiavelli and Montesquieu (1864).
Altres investigacions van revelar que un capítol de Biarritz (1868), novel•la escrita per Herman Goedsche, també va ser font d’inspiració.

L’any 1935, un tribunal suís va multar els líders nazis per fer-los circular en Berne, Suissa, tot considerant-los difamatoris

L’any 1993, un tribunal rus va dictaminar que una organització d’extrema dreta havia comés un acte antisemita en publicar-los.

Malgrat que es consideren un frau, els Protocols continuen sent els textos antisemites més influents dels darrers cent anys.


Una ment sàvia, oberta, activa, ferma, amb força i convicció i independent, aquestes característiques són les més influents, fan a l'home un ser intel·ligent, savi, amb determinació i exempt de tota manipulació i, per tant, lliure.




Jasper Maskelyne (entre el mite i la realitat)



Jasper Maskelyne era un il•lusionista, molt conegut en els teatres londinencs, descendent d’una saga familiar d’il•lusionistes. El seu avi, John Nevil Maskelyne, havia inventat la il•lusió de la levitació horitzontal.
En esclatar la II guerra mundial, va voler allistar-se a l’exèrcit, però no el van admetre perquè tenia 37 anys. No es va rendir amb la negativa. Pensava que podria enganyar als soldats de Hitler, de la mateixa manera que ho aconseguia amb els espectadors que anaven a veure les seves actuacions, així que va insistir i al final un oficial el va concedir una entrevista. Sembla ser que va ser molt persuasiu; el van admetre a l’exèrcit i el van destinar a un campament on va aprendre l’art del camuflatge militar. Així va començar la carrera del “mag de la guerra”.
"Doneu-me llibertat i no hi haurà límits per als efectes que puc crear en el camp de batalla. Puc crear canons on no n'hi ha i fer que trets fantasmes creuin el mar. Puc col•locar un exèrcit sencer en el terreny si això és el que vol, o avions invisibles, fins i tot puc projectar en el cel una imatge d'Hitler assegut al vàter a milers de peus d'altura ".

El primer destí va ser el nord d’Àfrica. Junt al grup que va formar: La Màgic Gang, va aconseguir enganyar l’Àfrica Korps, de Hitler, tot fent-los creure que els tancs eren camions, amb una estructura composta de dues peces: l’escut solar. Un llenç pintat sobre dos estructures de fusta, plegables, de diferent alçada, que simulaven el capó, la cabina i el remolc.

Posteriorment se li va encarregar que amagués el port d’Alexandria. Semblava una fita impossible, de fet ho era, així que va construir una rèplica a la Badia de Maury, amb els elements que des de l’aire farien pensar que es tractava de la ciutat: el far, edificis, talaies d’observació, un fals polvorí i un fals oleoducte. Durant els bombardeigs, la ciutat verdadera era a les fosques; la falsa, il•luminada i van aconseguir enganyar als pilots alemanys. Fins i tot van organitzar una unitat destinada a falsejar les destrosses ocasionades per les bombes.

El major repte que va haver d’afrontar el mag va ser amagar el Canal de Suez, la ruta comercial amb Àsia. Com es podia ocultar una via navegable de 160 Km? La manera de fer-ho va ser un espectacle més d’il•lusionisme. El mag enganyava a l’espectador amb llums, fum o petites explosions, per tal de distreure’l i que no s’adonés del que en realitat passava. La premissa del pla era l’enlluernament. La Màgic Gang va col•locar canons de llum al llarg del canal, amb la qual cosa va impedir que els pilots fixessin els objectius. La manca de reflectors la van suplir amb làmines de ferralla polida.

En un moment crucial de la guerra al desert, van treballar en la missió més crítica, l’Operació Bertram. havien de fer creure a Rommer, la guineu del desert, que els britànics atacarien des del sud. Maskelyne i el seu equip van crear un fals exèrcit de ninots, acompanyat de tancs inflables, que des de l’aire semblaven de veritat, barracons i fins i tot una via de tren. Per reforçar l’engany s’emetien retransmissions de ràdio falses, amb un fons d’enrenou que feia pensar en un campament ple de soldats. L’engany va tenir efecte i quan se’n van adonar, els britànics ja havien atacat el nord. Aquest engany es va utilitzar també al desembarcament de Normandia.

La Màgic Van es va dissoldre, sense haver rebut cap reconeixement ni condecoració. La qual cosa va decebre a Maskelyne que va emigrar a Kenia i va fundar una autoescola on va treballar fins que va morir.

Encara que va escriure una autobiografia, Magic: Top secret, al 1949 que es va titllar d'exagerada, mai s'ha tingut l'ocasió de verificar-la. La gran majoria d'expedients relacionats amb l'il·lusionista segueixen sent material classificat.

El mag i historiador militar Richard Stokes assegura als seus articles, ampliats per a la revista australiana Geniis Magic Journal en els 90, que aquesta història mai va ocórrer.

David Fisher, la recull  al llibre: El mag de la guerra.


Una fotografia mai és la persona. Un pont no és el viatge. Una partitura musical no és el so. La màgia no existeix, només hi ha mags i el que percep el públic.
(John Grinder)


BON NADAL!


Mary Toft

Cunicularii o Els Reis Mags de Godliman a la Consulta : William Hogarth 



ELS INICIS DEL RELAT EN IMATGES

William Hogarth va ser un pintor i gravador anglès, nascut a les acaballes del segle XVII, que va obtenir un gran èxit entre els seus contemporanis. Afirmava que el llenç o el gravat eren un escenari on es situaven els diferents elements de la configuració, com si fossin els actors d'un drama. 
La manifestació explícita d'una voluntat narrativa li va incloure entre els pioners del relat en imatges.

Un dels seus gravats mostra el fet que es va produir l’any 1726 a Anglaterra. En aquella època, xerraires i engalipadors recorrien els carrers tot venent infinitat de panacees i llegendes extravagants. Aquest context és el que permet entendre per què va tenir èxit l’engany de Mary Toft, la dona que va parir una ventrada de conills. 
El fet es va estendre com la pólvora i va interessar a metges i fins i tot a reis, tot convertint-se en una llegenda urbana.

Conten que un cirurgià, Howards, va anar a la casa dels Tofts, on va ajudar a parir a Mery un total de nou conills que van néixer morts i mutilats. Davant la popularitat del succés, el mateix rei, George I, va enviar al seu conseller mèdic, Nathanael Saint André, a revisar el cas. Mary li va explicar que durant l’embaràs va tenir l'antull de menjar carn de conill i que els va perseguir durant diversos dies sense èxit algun. L'explicació va concedir veracitat al fet, ja que existia una creença mèdica denominada “Impressió Maternal”, que assegurava que qualsevol impressió o experiència de la mare podia tenir un efecte sobre el fetus en gestació.  
La família Toft va ser una de les més famoses del segle, XVIII, segons la Universitat de Glasgow.

Van decidir portar a Mary a Londres per poder estudiar-la detalladament. El furor popular va fer que milers de persones es reunissin a l’entorn de la casa on s'allotjava la jove. 
Els exàmens posteriors dels cadàvers dels conills van demostrar que no es van gestar al ventre de Mary Toft i Sir Richard Manningham, que havia sospitat un engany, va suggerir obrir-la en dos i analitzar el seu úter. En sentir-lo, Mary es va desfer en llàgrimes i va confessar que ella mateixa havia introduït les parts de conill en la vagina amb la finalitat de guanyar fama i rebre una pensió del Rei. 

Aclarit el succés la protagonista va tornar a casa seva, després de ser alliberada de l'empresonament, en no haver-se pogut provar els fets, i va continuar amb una vida normal, però els metges Howars i Saint André van quedar tan humiliats per haver cregut completament la història que les seves carreres es van arruïnar. 

Un científic ha de prendre's la llibertat de plantejar qualsevol qüestió, de dubtar de qualsevol afirmació, de corregir errors.
Julius Robert Oppenheimer (científic dels EU)

Miquel Martí i Pol




Demà farà 10 anys que va morir un dels "meus" poetes. He cercat poemes seus a la xarxa i m'ha sobtat molt aquest vídeo que m'ha creat gran confusió amb el títol. El primer que he pensat és que el poema no era seu, sinó de Joan Salvat Papasseit.

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera la galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

El fet de no haver estat atenta a la lletra del poema m'ha dut a una confusió imperdonable i a crear una primera entrada amb una ressenya mancada de rigor i credibilitat.

La cosa no acaba aquí. A l'Ara, diari electrònic, hi ha una llista dels millors poetes catalans musicats en què creia que cometien el mateix error, tant en la llista com en l'edició d'una col·lecció d'àudios que s'adquirien cada setmana al quiosc.
http://www.ara.cat/especials/poetes/llista-dels-poetes-catalans_0_773922739.html

Sortosament una persona m'ha tret de la meva errada, a l'hora de no haver estat atenta al contingut d'uns versos, més enllà del títol.

Avui, sense badar, no puc estar-me de retre-li homenatge a Miquel Martí i Pol, amb qui em vaig endinsar en uns dels millors versos que n'he sentit.



L'AMOR

Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.

He pensat que fora bo no eliminar aquesta entrada, sinó rectificar-la. Igual i puc evitar-li la confusió a qualsevol altra persona .

La mentida més devastadora és aquella amb la qual un home s'enganya a si mateix 
(Friedrich Nietzsche)


Hughes




A finals dels anys 70, els accionistes de la companyia aèria TWA, propietat de Hughes, el van denunciar per gestions negligents. El magnat no va comparèixer al judici, la qual cosa va desencadenar un joc d’intrigues.

Clifford Irving, escriptor no gaire conegut va decidir aprofitar aquell succés i fer-lo rentable. La idea era escriure l’autobiografia de Hughes. Sense dubtar-lo, va contactar amb un altre escriptor, Richard Suskind, conegut pel treball minuciós en les investigacions que feia i li va demanar que l’ajudés.

Finalitzada l’obra, es va posar en contacte amb l’editor McGraw, de l’editorial  McGraw-Hill, al qual li digué que havia mantingut correspondència amb l’excèntric multimilionari, a més a més de diverses reunions clandestines i que aquest li havia encarregat l’autobiografia. La tendència a reunir-se en llocs remots i aïllats de Hughes, i les cartes falsificades que Irving els va presentar, va fer la història creïble. L’editorial, encantada amb el projecte, va pagar 850.000 dòlars, acordats al contracte en què l’escriptor va falsificar la firma, i es van comprometre a actuar amb la màxima discreció. Es va decidir que posteriorment la biografia apareixeria per capítols a la revista Life.

A la tardor del 1971 es va entregar el text definitiu en què fins i tot havia anotacions fetes per Hughes. Van utilitzar un manuscrit del biògraf Noah Dietrich, antic col•laborador del novel•lista, que havia escrit unes memòries en què relatava la seva relació amb el magnat, les dades valuoses del qual van servir per enganyar als experts. Aquests, tampoc no van detectar la falsedat de les firmes.

Quan es va fer pública l’obra, les empreses del milionari van denunciar el frau, però l’escriptor no es va acovardir, tot pensant que no compareixeria per destapar el muntatge fraudulent. 
Ho va encertar, no va comparèixer personalment, però si que va convocar una conferència telefònica amb set periodistes que el coneixien, amb la qual cosa reconeixerien la veu, i va donar tota mena de detalls per desmuntar el frau. 
L’escriptor va assegurar que la veu era una falsificació, però quan l’advocat de Hughes va presentar una demanda contra ell i l’editorial, va claudicar i va confessar.
El llibre no es va publicar. Existeix una edició pirata molt buscada pels col•leccionistes.

El cas es va dur al cine en la pel•lícula The Hoax, al 2006.

Curiosament, Orson Wells va conèixer personalment a Eivissa a Irving i al pintor falsificador de què parla en un dels seus llibres: Fake!, Elmyr de Hory, un dels més grans falsificadors d’obres d’art del S. XX, que es va suïcidar al 1976 quan l’anaven a fer presoner. Es jactava que van enviar un dels seus “Picasso” a Picasso per identificar-ne l’autenticitat i que quan el pintor va saber la quantitat astronòmica que havien pagat per la falsificació, va dir: Deu ser autèntic!
El cineasta, fascinat per les seves històries i tot aprofitant el documental sobre Elmyr que François Reichenbach va filmar per a la BBC, va rodar “F for Fake”, film en què reflexiona sobre la dualitat del real i el fictici en la representació artística, basada en els dos defraudadors. 


L'Autòmat




A mitjans del S. XVIII, el científic i inventor hongarès,  Wolfang Von Kempelen, va assistir a un espectacle d’il•lusionisme a la cort de Maria Teresa, emperadriu d’Àustria-Hongria. En acabar l’espectacle, va afirmar que ell ho podria fer millor.
L'Emperadriu el va dir que tornés a la cort quan el tingués preparat.

Kempeler va crear “el Turc”, una màquina en què un autòmat jugava a l’escac i guanyava la partida en menys de mitja hora. Vestit amb turbant i robes de seda de colors llampants, el Turc, atreia la mirada dels qui el contemplaven.
Abans de les exhibicions es permetia als espectadors que examinessin l’interior de la caixa que media 120cm de llarg, 75cm de profunditat i uns 90cm d'alt i descansava sobre unes rodetes, que permetia rotar tot el conjunt perquè fos examinat des de qualsevol angle pel públic. Quan s’obrien les portes es podia veure un mecanisme de rellotgeria i un espai buit amb un coixí i diverses peces desmuntables, de llautó.

Es va exhibir en moltes ciutats amb gran èxit i va generar una allau d'articles en pamflets i periòdics que intentaven explicar el seu secret.  Havia pactat l’inventor amb el diable? Tenien a veure en el funcionament determinats camps magnètics? Era un nen qui movia les peces, o tal vegada un follet? Preferien acceptar que el turc era una màquina pensant.
Creava gran confusió en la gent d’aquella època, més encara quan Kempelen col•locava una caixa de fusta a sobre de l’escriptori i mirava a dins durant el desenllaç del joc, tot fent creure que la caixa controlava el funcionament de la màquina. Alguns cronistes li atribuïren poders sobrenaturals.
L’espectacle es dividia en tres parts. En la primera es reptava a diversos contrincants; entre ells van haver-hi personatges il•lustres, com ara Edgar Allan Poe, Napoleón Bonaparte o Benjamin Franklin. En la segona resolia el problema del cavall amb molta facilitat. En la tercera el Turc responia a les preguntes dels espectadors mitjançant l'ús d'un tauler amb lletres, en anglès, francès o alemany.

Òbviament l'invent era un engany però va captivar l'interès de molta gent, fins i tot gent amb coneixements tècnics i científics, la qual cosa pot resultar xocant al dia d’avui.
Una explicació, és que el Turc va aparèixer justament al principi de la Revolució Industrial, un moment especial, en què les relacions entre l'home i les màquines s'estaven redefinint. La gent creia que les noves màquines oferien possibilitats il•limitades.

El secret era una il•lusió mecànica que permetia a un humà baixet amagar-se dins de la taula i fer funcionar la màquina. Quan s'obria la porteta de la dreta de l'escriptori, es podia veure part del mecanisme de rellotgeria. Aquesta part estava dissenyada perquè si la porta de darrere de l'armari s'obria al mateix temps, la gent pogués veure a través de la màquina la llum d'una espelma. L'altra part de l'armari, que contenia un coixí vermell i diverses peces de llautó estava dissenyada per proporcionar una visió clara a través de la màquina.
Les dues parts, però, ta sols s'estenien fins a un terç de la seva profunditat. Un seient lliscant a l'interior permetia a l'operador de l’autòmat moure’s de banda a banda i evitar ser vist mentre el presentador obria les diferents portes. El seient lliscava maquinaria falsa al seu lloc per amagar la persona en l’interior. També hi havia un tauler amb clavilles connectat a una sèrie de palanques d'una manera similar a un pantògraf que controlaven el moviment del braç del nino. Els dials de llautó visibles des de l'exterior permetien comunicar a l'operador amb el presentador.

En morir Kempler, l’invent va pertànyer a diverses persones. El secret es va saber passats 85 anys, quan es va cremar en un incendi i el fill de l’últim propietari no va trobar cap motiu per continuar mantenint-lo.

Al 1849, abans de morir, Edgar Allan Poe va dedicar un fantàstic relat al Turc. Tenia l’esperança que la història dissuadís algunes de les persones que anaven a Califòrnia a la recerca d’or que havia estat recentment descobert. 

Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l'altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.
(Montserrat Roig)


Fals diari



A començament dels anys 80 (abril del 83), el setmanari alemany "Stern" va presentar com a exclusiva periodística una sèrie de confessions apòcrifes del genocida alemany Hitler. 27 volums escrits a mà que van comprar a un col•leccionista d'objectes nazis. Els documents els va obtenir mitjançant el redactor Gerd Heidemann.
La revista va contactar amb altres diaris com el Newsweek i el Time d'Estats Units, el Paris Match de França i la Revista Tiempo d'Espanya per publicar plegades.

Nombrosos historiadors i especialistes dubtaven de l’autenticitat, però els experts Max Frei-Sulzer, excap del Departament de Ciències Forenses de la Policia de Zuric, i el documentòleg nord-americà, Ordway Hilton, que van comparar fotocòpies dels diaris amb lletra de Hitler, recuperada dels arxius Alemanys Federals, van certificar que els diaris eren genuïns i autèntics.

L’opinió pública s'havia dividit, ja que el contingut dels documents extreia una imatge benèvola del dictador, un perfil i unes accions que no es corresponien amb la realitat viscuda per milions de persones.

Passats 15 dies de l'inici de la publicació el grafòleg nord-americà, Charles Hamilton, va destapar la falsificació:

- El paper de baixa qualitat (barreja de fusta conífera i fullatge) contenia un blanquejador químic que no havia existit abans de 1955.

- En els segells oficials dels diaris es van trobar fils amb substàncies inexistents en aquell moment històric, com ara la viscosa i el polièster.

- Es van trobar 4 tipus diferents de tintes, i cap corresponia al període nazi.

- Una cromatografia va evidenciar que els documents havien estat escrits recentment, amb un marge inferior a 12 mesos.

Malgrat tot, el fals diari s’havia començat a publicar arreu del món.

El falsificador dels diaris, Konrad Kujau, era un alemany admirador de Hitler, hàbil en el dibuix, que es va iniciar quan era petit en la falsificació de firmes. 
També havia falsificat obres d'art de famosos pintors com Dalí, Picasso i Miró, però en sortir de la presó, estampava en les imitacions una doble signatura, la del pintor i la seva. Els fraus van arribar a tenir nom propi i van alimentar la llegenda.

L'escàndol, relatat posteriorment amb gran ironia en la pel•lícula "Schtonk" (1992), va provocar una autèntica crisi al setmanari i els seus directius van haver de dimitir.


Neruda?



Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar...

El polític italià Clemente Mastella, líder de la Unió de demòcrates per a Europa, va llegir aquest poema al Senat, tot citant a Neruda com a autor, en votar en contra de la moció de confiança sol•licitada pel ministre Romano Prodi.

La premsa italiana i la Fundació Pablo Neruda van desmentir l’autoria atribuïda al poeta xilè. Va ser l’autora, Martha Madeiros, qui es va posar en contacte amb la fundació per aclarir l’autoria. Els versos pertanyen als textos publicats l’1 de novembre del 2000, al diari on col•labora i també al seu llibre: “Non-Stop Crônicas do Cotidiano",  amb el títol “A Morte Devagar”.

Morre lentamente quem não troca de idéias, não troca de discurso, evita as próprias contradições.
Morre lentamente quem vira escravo do hábito, repetindo todos os dias o mesmo trajeto e as mesmas compras no supermercado. Quem não troca de marca, não arrisca vestir uma cor nova, não dá papo para quem não conhece. 
Morre lentamente quem faz da televisão o seu guru e seu parceiro diário.

Hi ha mentides inapel•lables.


Hobbes




"Homo homini lupus" (L’home és el llop de l’home) , és una locució atribuïda a Thomas Hobbes, filòsof anglès del s. XVII.
Es diu que la podem trobar en la seva obra, “Leviatan o la matèria, forma i poder d'una república eclesiàstica i civil ". Un tractat sobre la naturalesa i sobre com s’organitzava la societat, que va escriure al 1651.

Tot i que la frase es va popularitzar a partir d’aquesta obra, l’autoria pertany a Tito Macio Plauto, comediògraf que va néixer l’any 254 a. C.
El text concret deia: "Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit" (Llop és l'home per a  l'home, i no home, quan desconeix qui és l'altre).

Tampoc és cert que el filòsof la va utilitzar a “Leviatan”, sinó a "De cive", escrit al 1642, en què analitza les relacions entre els homes, els problemes polítics i socials, com a condicionants del moviment de l'organització i el govern civil; concretament al pròleg sobre el ciutadà.



Tot fent via



La xarxa, a més a més d’informar-nos ens menteix. Propicia un ambient perfecte per a l’engany i aquest corre a velocitat impensable, la qual cosa és difícil d’aturar. 
Els greus errors de “desinformació”, són un problema, si no es rectifiquen, tot assumint la manca de coneixement. Al cap d’un temps s’han difós a través de múltiples fonts, s’obliden les que els han creat i es converteixen en veritats.

En deixo constància, de l’engany, que el temps vola!

La mentida és l'única veritat que hi ha a la boca del neci.