L'Autòmat

A mitjans del S. XVIII, el científic i inventor hongarès,  Wolfang Von Kempelen, va assistir a un espectacle d’il•lusionisme a la cort de Maria Teresa, emperadriu d’Àustria-Hongria. En acabar l’espectacle, va afirmar que ell ho podria fer millor.

L'Emperadriu el va dir que tornés a la cort quan el tingués preparat.

Kempeler va crear “el Turc”, una màquina en què un autòmat jugava a l’escac i guanyava la partida en menys de mitja hora. Vestit amb turbant i robes de seda de colors llampants, el Turc, atreia la mirada dels qui el contemplaven.

Abans de les exhibicions es permetia als espectadors que examinessin l’interior de la caixa que media 120cm de llarg, 75cm de profunditat i uns 90cm d'alt i descansava sobre unes rodetes, que permetia rotar tot el conjunt perquè fos examinat des de qualsevol angle pel públic. Quan s’obrien les portes es podia veure un mecanisme de rellotgeria i un espai buit amb un coixí i diverses peces desmuntables, de llautó.

Es va exhibir en moltes ciutats amb gran èxit i va generar una allau d'articles en pamflets i periòdics que intentaven explicar el seu secret.  Havia pactat l’inventor amb el diable? Tenien a veure en el funcionament determinats camps magnètics? Era un nen qui movia les peces, o tal vegada un follet? Preferien acceptar que el turc era una màquina pensant.

Creava gran confusió en la gent d’aquella època, més encara quan Kempelen col•locava una caixa de fusta a sobre de l’escriptori i mirava a dins durant el desenllaç del joc, tot fent creure que la caixa controlava el funcionament de la màquina. Alguns cronistes li atribuïren poders sobrenaturals.

L’espectacle es dividia en tres parts. En la primera es reptava a diversos contrincants; entre ells van haver-hi personatges il•lustres, com ara Edgar Allan Poe, Napoleón Bonaparte o Benjamin Franklin. En la segona resolia el problema del cavall amb molta facilitat. En la tercera el Turc responia a les preguntes dels espectadors mitjançant l'ús d'un tauler amb lletres, en anglès, francès o alemany.

Òbviament l'invent era un engany però va captivar l'interès de molta gent, fins i tot gent amb coneixements tècnics i científics, la qual cosa pot resultar xocant al dia d’avui.

Una explicació, és que el Turc va aparèixer justament al principi de la Revolució Industrial, un moment especial, en què les relacions entre l'home i les màquines s'estaven redefinint. La gent creia que les noves màquines oferien possibilitats il•limitades.

El secret era una il•lusió mecànica que permetia a un humà baixet amagar-se dins de la taula i fer funcionar la màquina. Quan s'obria la porteta de la dreta de l'escriptori, es podia veure part del mecanisme de rellotgeria. Aquesta part estava dissenyada perquè si la porta de darrere de l'armari s'obria al mateix temps, la gent pogués veure a través de la màquina la llum d'una espelma. L'altra part de l'armari, que contenia un coixí vermell i diverses peces de llautó estava dissenyada per proporcionar una visió clara a través de la màquina.

Les dues parts, però, ta sols s'estenien fins a un terç de la seva profunditat. Un seient lliscant a l'interior permetia a l'operador de l’autòmat moure’s de banda a banda i evitar ser vist mentre el presentador obria les diferents portes. El seient lliscava maquinaria falsa al seu lloc per amagar la persona en l’interior. També hi havia un tauler amb clavilles connectat a una sèrie de palanques d'una manera similar a un pantògraf que controlaven el moviment del braç del nino. Els dials de llautó visibles des de l'exterior permetien comunicar a l'operador amb el presentador.

En morir Kempler, l’invent va pertànyer a diverses persones. El secret es va saber passats 85 anys, quan es va cremar en un incendi i el fill de l’últim propietari no va trobar cap motiu per continuar mantenint-lo.

Al 1849, abans de morir, Edgar Allan Poe va dedicar un fantàstic relat al Turc. Tenia l’esperança que la història dissuadís algunes de les persones que anaven a Califòrnia a la recerca d’or que havia estat recentment descobert. 

Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l'altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.

(Montserrat Roig)