Jasper Maskelyne (entre el mite i la realitat)

Jasper Maskelyne era un il•lusionista, molt conegut en els teatres londinencs, descendent d’una saga familiar d’il•lusionistes. El seu avi, John Nevil Maskelyne, havia inventat la il•lusió de la levitació horitzontal.

En esclatar la II guerra mundial, va voler allistar-se a l’exèrcit, però no el van admetre perquè tenia 37 anys. No es va rendir amb la negativa. Pensava que podria enganyar als soldats de Hitler, de la mateixa manera que ho aconseguia amb els espectadors que anaven a veure les seves actuacions, així que va insistir i al final un oficial el va concedir una entrevista. Sembla ser que va ser molt persuasiu; el van admetre a l’exèrcit i el van destinar a un campament on va aprendre l’art del camuflatge militar. Així va començar la carrera del “mag de la guerra”.

"Doneu-me llibertat i no hi haurà límits per als efectes que puc crear en el camp de batalla. Puc crear canons on no n'hi ha i fer que trets fantasmes creuin el mar. Puc col•locar un exèrcit sencer en el terreny si això és el que vol, o avions invisibles, fins i tot puc projectar en el cel una imatge d'Hitler assegut al vàter a milers de peus d'altura ".

El primer destí va ser el nord d’Àfrica. Junt al grup que va formar: La Màgic Gang, va aconseguir enganyar l’Àfrica Korps, de Hitler, tot fent-los creure que els tancs eren camions, amb una estructura composta de dues peces: l’escut solar. Un llenç pintat sobre dos estructures de fusta, plegables, de diferent alçada, que simulaven el capó, la cabina i el remolc.

Posteriorment se li va encarregar que amagués el port d’Alexandria. Semblava una fita impossible, de fet ho era, així que va construir una rèplica a la Badia de Maury, amb els elements que des de l’aire farien pensar que es tractava de la ciutat: el far, edificis, talaies d’observació, un fals polvorí i un fals oleoducte. Durant els bombardeigs, la ciutat verdadera era a les fosques; la falsa, il•luminada i van aconseguir enganyar als pilots alemanys. Fins i tot van organitzar una unitat destinada a falsejar les destrosses ocasionades per les bombes.

El major repte que va haver d’afrontar el mag va ser amagar el Canal de Suez, la ruta comercial amb Àsia. Com es podia ocultar una via navegable de 160 Km? La manera de fer-ho va ser un espectacle més d’il•lusionisme. El mag enganyava a l’espectador amb llums, fum o petites explosions, per tal de distreure’l i que no s’adonés del que en realitat passava. La premissa del pla era l’enlluernament. La Màgic Gang va col•locar canons de llum al llarg del canal, amb la qual cosa va impedir que els pilots fixessin els objectius. La manca de reflectors la van suplir amb làmines de ferralla polida.

En un moment crucial de la guerra al desert, van treballar en la missió més crítica, l’Operació Bertram. havien de fer creure a Rommer, la guineu del desert, que els britànics atacarien des del sud. Maskelyne i el seu equip van crear un fals exèrcit de ninots, acompanyat de tancs inflables, que des de l’aire semblaven de veritat, barracons i fins i tot una via de tren. Per reforçar l’engany s’emetien retransmissions de ràdio falses, amb un fons d’enrenou que feia pensar en un campament ple de soldats. L’engany va tenir efecte i quan se’n van adonar, els britànics ja havien atacat el nord. Aquest engany es va utilitzar també al desembarcament de Normandia.

La Màgic Van es va dissoldre, sense haver rebut cap reconeixement ni condecoració. La qual cosa va decebre a Maskelyne que va emigrar a Kenia i va fundar una autoescola on va treballar fins que va morir.

Encara que va escriure una autobiografia, Magic: Top secret, al 1949 que es va titllar d'exagerada, mai s'ha tingut l'ocasió de verificar-la. La gran majoria d'expedients relacionats amb l'il·lusionista segueixen sent material classificat.

El mag i historiador militar Richard Stokes assegura als seus articles, ampliats per a la revista australiana Geniis Magic Journal en els 90, que aquesta història mai va ocórrer.

David Fisher, la recull  al llibre: El mag de la guerra.

Una fotografia mai és la persona. Un pont no és el viatge. Una partitura musical no és el so. La màgia no existeix, només hi ha mags i el que percep el públic.

(John Grinder)

BON NADAL!

Mary Toft

Cunicularii o Els Reis Mags de Godliman a la Consulta : William Hogarth 

ELS INICIS DEL RELAT EN IMATGES

William Hogarth va ser un pintor i gravador anglès, nascut a les acaballes del segle XVII, que va obtenir un gran èxit entre els seus contemporanis. Afirmava que el llenç o el gravat eren un escenari on es situaven els diferents elements de la configuració, com si fossin els actors d'un drama. 

La manifestació explícita d'una voluntat narrativa li va incloure entre els pioners del relat en imatges.

Un dels seus gravats mostra el fet que es va produir l’any 1726 a Anglaterra. En aquella època, xerraires i engalipadors recorrien els carrers tot venent infinitat de panacees i llegendes extravagants. Aquest context és el que permet entendre per què va tenir èxit l’engany de Mary Toft, la dona que va parir una ventrada de conills. 

El fet es va estendre com la pólvora i va interessar a metges i fins i tot a reis, tot convertint-se en una llegenda urbana.

Conten que un cirurgià, Howards, va anar a la casa dels Tofts, on va ajudar a parir a Mery un total de nou conills que van néixer morts i mutilats. Davant la popularitat del succés, el mateix rei, George I, va enviar al seu conseller mèdic, Nathanael Saint André, a revisar el cas. Mary li va explicar que durant l’embaràs va tenir l'antull de menjar carn de conill i que els va perseguir durant diversos dies sense èxit algun. L'explicació va concedir veracitat al fet, ja que existia una creença mèdica denominada “Impressió Maternal”, que assegurava que qualsevol impressió o experiència de la mare podia tenir un efecte sobre el fetus en gestació.  

La família Toft va ser una de les més famoses del segle, XVIII, segons la Universitat de Glasgow.

Van decidir portar a Mary a Londres per poder estudiar-la detalladament. El furor popular va fer que milers de persones es reunissin a l’entorn de la casa on s'allotjava la jove. 

Els exàmens posteriors dels cadàvers dels conills van demostrar que no es van gestar al ventre de Mary Toft i Sir Richard Manningham, que havia sospitat un engany, va suggerir obrir-la en dos i analitzar el seu úter. En sentir-lo, Mary es va desfer en llàgrimes i va confessar que ella mateixa havia introduït les parts de conill en la vagina amb la finalitat de guanyar fama i rebre una pensió del Rei. 

Aclarit el succés la protagonista va tornar a casa seva, després de ser alliberada de l'empresonament, en no haver-se pogut provar els fets, i va continuar amb una vida normal, però els metges Howars i Saint André van quedar tan humiliats per haver cregut completament la història que les seves carreres es van arruïnar. 

Un científic ha de prendre's la llibertat de plantejar qualsevol qüestió, de dubtar de qualsevol afirmació, de corregir errors.
Julius Robert Oppenheimer (científic dels EU)

Miquel Martí i Pol

Demà farà 10 anys que va morir un dels "meus" poetes. He cercat poemes seus a la xarxa i m'ha sobtat molt aquest vídeo que m'ha creat gran confusió amb el títol. El primer que he pensat és que el poema no era seu, sinó de Joan Salvat Papasseit.

Dóna'm la mà que anirem per la riba 

ben a la vora del mar 

bategant, 

tindrem la mida de totes les coses 

només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 

prendran un aire fidel i discret, 

no ens miraran; 

miraran noves rutes 

amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera la galta 

sobre el meu pit, i no temis ningú. 

I les palmeres ens donaran ombra. 

I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 

a l'amor, tota cosa prop del mar: 

i jo, aleshores, besaré ta galta; 

i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 

ben a la vora del mar 

bategant; 

tindrem la mida de totes les coses 

només en dir-nos que ens seguim amant.

El fet de no haver estat atenta a la lletra del poema m'ha dut a una confusió imperdonable i a crear una primera entrada amb una ressenya mancada de rigor i credibilitat.

La cosa no acaba aquí. A l'Ara, diari electrònic, hi ha una llista dels millors poetes catalans musicats en què creia que cometien el mateix error, tant en la llista com en l'edició d'una col·lecció d'àudios que s'adquirien cada setmana al quiosc.
http://www.ara.cat/especials/poetes/llista-dels-poetes-catalans_0_773922739.html

Sortosament una persona m'ha tret de la meva errada, a l'hora de no haver estat atenta al contingut d'uns versos, més enllà del títol.

Avui, sense badar, no puc estar-me de retre-li homenatge a Miquel Martí i Pol, amb qui em vaig endinsar en uns dels millors versos que n'he sentit.

L'AMOR

Tot en l'amor s'emplena de sentit.

La força renovada d'aquest cor

tan malmenat per la vida, d'on surt

sinó del seu immens cabal d'amor ?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses

als dits i se'ns revelen els misteris;

i en l'amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja

de perdurar, i fes que tot perduri

dignificant-ho sempre amb amorosa

sol.licitud : així donaràs vida.

He pensat que fora bo no eliminar aquesta entrada, sinó rectificar-la. Igual i puc evitar-li la confusió a qualsevol altra persona .

La mentida més devastadora és aquella amb la qual un home s'enganya a si mateix 
(Friedrich Nietzsche)

Hughes

A finals dels anys 70, els accionistes de la companyia aèria TWA, propietat de Hughes, el van denunciar per gestions negligents. El magnat no va comparèixer al judici, la qual cosa va desencadenar un joc d’intrigues.

Clifford Irving, escriptor no gaire conegut va decidir aprofitar aquell succés i fer-lo rentable. La idea era escriure l’autobiografia de Hughes. Sense dubtar-lo, va contactar amb un altre escriptor, Richard Suskind, conegut pel treball minuciós en les investigacions que feia i li va demanar que l’ajudés.

Finalitzada l’obra, es va posar en contacte amb l’editor McGraw, de l’editorial  McGraw-Hill, al qual li digué que havia mantingut correspondència amb l’excèntric multimilionari, a més a més de diverses reunions clandestines i que aquest li havia encarregat l’autobiografia. La tendència a reunir-se en llocs remots i aïllats de Hughes, i les cartes falsificades que Irving els va presentar, va fer la història creïble. L’editorial, encantada amb el projecte, va pagar 850.000 dòlars, acordats al contracte en què l’escriptor va falsificar la firma, i es van comprometre a actuar amb la màxima discreció. Es va decidir que posteriorment la biografia apareixeria per capítols a la revista Life.

A la tardor del 1971 es va entregar el text definitiu en què fins i tot havia anotacions fetes per Hughes. Van utilitzar un manuscrit del biògraf Noah Dietrich, antic col•laborador del novel•lista, que havia escrit unes memòries en què relatava la seva relació amb el magnat, les dades valuoses del qual van servir per enganyar als experts. Aquests, tampoc no van detectar la falsedat de les firmes.

Quan es va fer pública l’obra, les empreses del milionari van denunciar el frau, però l’escriptor no es va acovardir, tot pensant que no compareixeria per destapar el muntatge fraudulent. 

Ho va encertar, no va comparèixer personalment, però si que va convocar una conferència telefònica amb set periodistes que el coneixien, amb la qual cosa reconeixerien la veu, i va donar tota mena de detalls per desmuntar el frau. 

L’escriptor va assegurar que la veu era una falsificació, però quan l’advocat de Hughes va presentar una demanda contra ell i l’editorial, va claudicar i va confessar.

El llibre no es va publicar. Existeix una edició pirata molt buscada pels col•leccionistes.

El cas es va dur al cine en la pel•lícula The Hoax, al 2006.

Curiosament, Orson Wells va conèixer personalment a Eivissa a Irving i al pintor falsificador de què parla en un dels seus llibres: Fake!, Elmyr de Hory, un dels més grans falsificadors d’obres d’art del S. XX, que es va suïcidar al 1976 quan l’anaven a fer presoner. Es jactava que van enviar un dels seus “Picasso” a Picasso per identificar-ne l’autenticitat i que quan el pintor va saber la quantitat astronòmica que havien pagat per la falsificació, va dir: Deu ser autèntic!

El cineasta, fascinat per les seves històries i tot aprofitant el documental sobre Elmyr que François Reichenbach va filmar per a la BBC, va rodar “F for Fake”, film en què reflexiona sobre la dualitat del real i el fictici en la representació artística, basada en els dos defraudadors. 

L'Autòmat

A mitjans del S. XVIII, el científic i inventor hongarès,  Wolfang Von Kempelen, va assistir a un espectacle d’il•lusionisme a la cort de Maria Teresa, emperadriu d’Àustria-Hongria. En acabar l’espectacle, va afirmar que ell ho podria fer millor.

L'Emperadriu el va dir que tornés a la cort quan el tingués preparat.

Kempeler va crear “el Turc”, una màquina en què un autòmat jugava a l’escac i guanyava la partida en menys de mitja hora. Vestit amb turbant i robes de seda de colors llampants, el Turc, atreia la mirada dels qui el contemplaven.

Abans de les exhibicions es permetia als espectadors que examinessin l’interior de la caixa que media 120cm de llarg, 75cm de profunditat i uns 90cm d'alt i descansava sobre unes rodetes, que permetia rotar tot el conjunt perquè fos examinat des de qualsevol angle pel públic. Quan s’obrien les portes es podia veure un mecanisme de rellotgeria i un espai buit amb un coixí i diverses peces desmuntables, de llautó.

Es va exhibir en moltes ciutats amb gran èxit i va generar una allau d'articles en pamflets i periòdics que intentaven explicar el seu secret.  Havia pactat l’inventor amb el diable? Tenien a veure en el funcionament determinats camps magnètics? Era un nen qui movia les peces, o tal vegada un follet? Preferien acceptar que el turc era una màquina pensant.

Creava gran confusió en la gent d’aquella època, més encara quan Kempelen col•locava una caixa de fusta a sobre de l’escriptori i mirava a dins durant el desenllaç del joc, tot fent creure que la caixa controlava el funcionament de la màquina. Alguns cronistes li atribuïren poders sobrenaturals.

L’espectacle es dividia en tres parts. En la primera es reptava a diversos contrincants; entre ells van haver-hi personatges il•lustres, com ara Edgar Allan Poe, Napoleón Bonaparte o Benjamin Franklin. En la segona resolia el problema del cavall amb molta facilitat. En la tercera el Turc responia a les preguntes dels espectadors mitjançant l'ús d'un tauler amb lletres, en anglès, francès o alemany.

Òbviament l'invent era un engany però va captivar l'interès de molta gent, fins i tot gent amb coneixements tècnics i científics, la qual cosa pot resultar xocant al dia d’avui.

Una explicació, és que el Turc va aparèixer justament al principi de la Revolució Industrial, un moment especial, en què les relacions entre l'home i les màquines s'estaven redefinint. La gent creia que les noves màquines oferien possibilitats il•limitades.

El secret era una il•lusió mecànica que permetia a un humà baixet amagar-se dins de la taula i fer funcionar la màquina. Quan s'obria la porteta de la dreta de l'escriptori, es podia veure part del mecanisme de rellotgeria. Aquesta part estava dissenyada perquè si la porta de darrere de l'armari s'obria al mateix temps, la gent pogués veure a través de la màquina la llum d'una espelma. L'altra part de l'armari, que contenia un coixí vermell i diverses peces de llautó estava dissenyada per proporcionar una visió clara a través de la màquina.

Les dues parts, però, ta sols s'estenien fins a un terç de la seva profunditat. Un seient lliscant a l'interior permetia a l'operador de l’autòmat moure’s de banda a banda i evitar ser vist mentre el presentador obria les diferents portes. El seient lliscava maquinaria falsa al seu lloc per amagar la persona en l’interior. També hi havia un tauler amb clavilles connectat a una sèrie de palanques d'una manera similar a un pantògraf que controlaven el moviment del braç del nino. Els dials de llautó visibles des de l'exterior permetien comunicar a l'operador amb el presentador.

En morir Kempler, l’invent va pertànyer a diverses persones. El secret es va saber passats 85 anys, quan es va cremar en un incendi i el fill de l’últim propietari no va trobar cap motiu per continuar mantenint-lo.

Al 1849, abans de morir, Edgar Allan Poe va dedicar un fantàstic relat al Turc. Tenia l’esperança que la història dissuadís algunes de les persones que anaven a Califòrnia a la recerca d’or que havia estat recentment descobert. 

Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l'altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.

(Montserrat Roig)

Fals diari

A començament dels anys 80 (abril del 83), el setmanari alemany "Stern" va presentar com a exclusiva periodística una sèrie de confessions apòcrifes del genocida alemany Hitler. 27 volums escrits a mà que van comprar a un col•leccionista d'objectes nazis. Els documents els va obtenir mitjançant el redactor Gerd Heidemann.

La revista va contactar amb altres diaris com el Newsweek i el Time d'Estats Units, el Paris Match de França i la Revista Tiempo d'Espanya per publicar plegades.

Nombrosos historiadors i especialistes dubtaven de l’autenticitat, però els experts Max Frei-Sulzer, excap del Departament de Ciències Forenses de la Policia de Zuric, i el documentòleg nord-americà, Ordway Hilton, que van comparar fotocòpies dels diaris amb lletra de Hitler, recuperada dels arxius Alemanys Federals, van certificar que els diaris eren genuïns i autèntics.

L’opinió pública s'havia dividit, ja que el contingut dels documents extreia una imatge benèvola del dictador, un perfil i unes accions que no es corresponien amb la realitat viscuda per milions de persones.

Passats 15 dies de l'inici de la publicació el grafòleg nord-americà, Charles Hamilton, va destapar la falsificació:

- El paper de baixa qualitat (barreja de fusta conífera i fullatge) contenia un blanquejador químic que no havia existit abans de 1955.

- En els segells oficials dels diaris es van trobar fils amb substàncies inexistents en aquell moment històric, com ara la viscosa i el polièster.

- Es van trobar 4 tipus diferents de tintes, i cap corresponia al període nazi.

- Una cromatografia va evidenciar que els documents havien estat escrits recentment, amb un marge inferior a 12 mesos.

Malgrat tot, el fals diari s’havia començat a publicar arreu del món.

El falsificador dels diaris, Konrad Kujau, era un alemany admirador de Hitler, hàbil en el dibuix, que es va iniciar quan era petit en la falsificació de firmes. 

També havia falsificat obres d'art de famosos pintors com Dalí, Picasso i Miró, però en sortir de la presó, estampava en les imitacions una doble signatura, la del pintor i la seva. Els fraus van arribar a tenir nom propi i van alimentar la llegenda.

L'escàndol, relatat posteriorment amb gran ironia en la pel•lícula "Schtonk" (1992), va provocar una autèntica crisi al setmanari i els seus directius van haver de dimitir.

Neruda?

Muere lentamente quien no viaja,

quien no lee,

quien no oye música,

quien no encuentra gracia en sí mismo.

Muere lentamente

quien destruye su amor propio,

quien no se deja ayudar...

El polític italià Clemente Mastella, líder de la Unió de demòcrates per a Europa, va llegir aquest poema al Senat, tot citant a Neruda com a autor, en votar en contra de la moció de confiança sol•licitada pel ministre Romano Prodi.

La premsa italiana i la Fundació Pablo Neruda van desmentir l’autoria atribuïda al poeta xilè. Va ser l’autora, Martha Madeiros, qui es va posar en contacte amb la fundació per aclarir l’autoria. Els versos pertanyen als textos publicats l’1 de novembre del 2000, al diari on col•labora i també al seu llibre: “Non-Stop Crônicas do Cotidiano",  amb el títol “A Morte Devagar”.

Morre lentamente quem não troca de idéias, não troca de discurso, evita as próprias contradições.

Morre lentamente quem vira escravo do hábito, repetindo todos os dias o mesmo trajeto e as mesmas compras no supermercado. Quem não troca de marca, não arrisca vestir uma cor nova, não dá papo para quem não conhece. 

Morre lentamente quem faz da televisão o seu guru e seu parceiro diário.

Hi ha mentides inapel•lables.

Hobbes

"Homo homini lupus" (L’home és el llop de l’home) , és una locució atribuïda a Thomas Hobbes, filòsof anglès del s. XVII.

Es diu que la podem trobar en la seva obra, “Leviatan o la matèria, forma i poder d'una república eclesiàstica i civil ". Un tractat sobre la naturalesa i sobre com s’organitzava la societat, que va escriure al 1651.

Tot i que la frase es va popularitzar a partir d’aquesta obra, l’autoria pertany a Tito Macio Plauto, comediògraf que va néixer l’any 254 a. C.

El text concret deia: "Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit" (Llop és l'home per a  l'home, i no home, quan desconeix qui és l'altre).

Tampoc és cert que el filòsof la va utilitzar a “Leviatan”, sinó a "De cive", escrit al 1642, en què analitza les relacions entre els homes, els problemes polítics i socials, com a condicionants del moviment de l'organització i el govern civil; concretament al pròleg sobre el ciutadà.

Tot fent via

La xarxa, a més a més d’informar-nos ens menteix. Propicia un ambient perfecte per a l’engany i aquest corre a velocitat impensable, la qual cosa és difícil d’aturar. 

Els greus errors de “desinformació”, són un problema, si no es rectifiquen, tot assumint la manca de coneixement. Al cap d’un temps s’han difós a través de múltiples fonts, s’obliden les que els han creat i es converteixen en veritats.

Un exemple el trobem aquí: http://www.alertadigital.com/2013/09/11/el-esperpento-catalanista-la-cadena-humana-por-la-independencia-conto-con-figurantes-de-carton-en-algunos-tramos/

En deixo constància, de l’engany, que el temps vola!

La mentida és l'única veritat que hi ha a la boca del neci.

Badomia

- Socors! el llop! que ve el llop!

L’engany i la mentida, han estat una pràctica constant al llarg de l’existència.  

Tot i que en tenia constància des de la infantesa ( la frase amb què introdueixo el post, del conte Pere i el llop, n'és l'exemple), me n’he empassat un munt; i vosaltres? 

En aquest blog, vull recollir enganys massius que m’han despertat la curiositat.

BENVINGUTS SIGUEU A AQUESTA BADOMIA.