Un dia d'abril




L’1 d’abril del 2007, Dan Baines, dissenyador dels mags de Londres, passejava amb el seu gos, per un turó de Derbyshire, quan va trobar un ésser momificat pel-roig, amb ales dents i melic. Va fotografiar la troballa i va penjar les imatges al seu web, acompanyant-les amb tota mena de detalls descriptius, assegurant que era una fada momificada i que el cadàver havia estat examinat pels antropòlegs i experts forenses. En un dia va rebre 20.000 visites d’arreu del món.
Hores desprès, Baines va adjuntar una nota a la pàgina web, agraint als lectors l’interès per la seva història i reconeixent que el cadàver de fades era fals:

Fins i tot si vostè creu en les fades, igual que jo, ha hagut un element de dubte en la seva ment que li suggeria que les restes d’aquest ésser eren un engany No obstant això, la màgia creada davant la possibilitat que la fada fos real, l’acompanyarà la resta de la seva vida. 

La fada es va vendre a Ebay i diuen que forma part d’un museu dedicat a aquests éssers.

Ningú va pensar que era l’April Fool's Day, l’equivalent al dia dels innocents que al nostre terrer se celebra el 28 de desembre. Dan Baines va admetre que era addicte a les bromes i que no descartava fer-ne més.


Sense mentides, la humanitat es moriria de desesperació i avorriment. 
Anatole France, escriptor 


Llarga vida a l'emperador!




Els orígens de Joshua Abraham Norton, incerts, assenyalen que va néixer a Anglaterra i que va viure a Sudàfrica fins que va rebre l’herència del seu pare, a mitjans del S. XIX. Llavors es va traslladar a S. Francisco i va vemprendre exitosos negocis. Posteriorment es va declarar en bancarrota i va abandonar la ciutat.

Nou mesos més tard, va tornar-hi i diuen que, vestit amb uniforme de gala de l’armada, va anar a les oficines del S. Francisco Butlletí i va exigir que es publiqués la seva autoproclamació com a emperador dels Estats Units.
El director del periòdic va decidir fer-ho, humorísticament, i Norton I, es va convertir en un personatge molt popular, al qual, la gent li seguia el joc. 

El temps transcorria els habitants de S. Francisco es van acostumar a l’emperador. L’estimaven i el veneraven, fins al punt que el convidaven a dinar als millors restaurants i  li reservaven una llotja en els teatres.

Norton I, va llançar diverses proclames:

Ridícules: Va establir una multa de 25 dòlars a qualsevol que es referís a la ciutat amb el nom de Frisco.
Visionaries: Va ordenar la construcció d'un pont penjant que unís Oakland i San Francisco sense interrompre la navegació a la badia, just en el lloc ocupat avui dia pel Golden Gate.
Divertides: Va dissoldre els partits Republicà i Demòcrata i es va auto proclamar Protector de Mèxic.
L'emperador dels Estats Units (i protector de Mèxic) va regnar durant 21 anys. Sempre va viure a San Francisco, on es va convertir en una atracció turística més.

El 8 de gener de 1880 Norton I, va morir al carrer a causa d’una apoplexia i tothom el va plànyer. El San Francisco Chronicle va publicar una necrològica que deia:

“Sobre el brut asfalt, en la foscor de la plujosa nit, Norton I, emperador dels Estats Units d’Amèrica i Protector de Mèxic per la Gràcia de Déu, va trobar ahir cristiana mort”

Van assistir a l’enterrament més de 30.000 persones. Una altra necrològica explica per què a S. Francisco se’l va estimar tant:

“L’emperador Norton, no va matar a ningú, no va robar a ningú, no es va apoderar de la pàtria de ningú. Això no es pot dir de la majoria dels seus col•legues.”

El van enterrar al cementiri Massònic i més tard el van traslladar al cementiri Woodlawn. L’epitafi de la làpida diu:

“Emperador dels Estats Units i Protector de Mèxic”


El personatge del Rei, en Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, està basat en ell. 

...Però el vell va restar en silenci; no tenia gaire a dir i se’l veia descontent per les atencions que rebia el duc. Se li veia pensarós. A la tarda va dir:
––Mira, Aguassucias ––va dir––, ho sento molt per tu, però no ets l’únic que ha tingut problemes d’aquest tipus. 
––¿No?
––No, no ets l’únic. No ets l’únic que s’ha vist condemnat a la misèria.
––Ai!
––No, no ets l’únic que té un secret de naixement –– I juro que va començar a plorar.
––Espera! Què vols dir amb això?
––Aguassucias, puc refiar-me de tu? ––Pregunta el vell tot ploriquejant.
––Fins a la més cruel de les morts! ––Va agafar al vell de la mà, se la hi va estrènyer i va dir  ––: Aquest secret teu: parla! 
––Aguassucias, sóc el delfí desaparegut!
Podeu apostar que Jim i jo vam obrir els ulls de bat a bat. Després el duc diu:
––Ets, què?
––Sí, amic meu, és cert: tens al davant al pobre delfí desaparegut, Lluís 17, fill de lluís 16, i la Maria Antonieta.
––Tu! Amb la teva edat! No! Vols dir que ets el difunt Carlemany; si deus tenir sis-cents o set-cents anys.
––He tingut tants problemes, Aguassucias, tants problemes, que m’han encanudit el cabell i m’han dut aquesta calba prematura. Sí, cavallers, teniu al davant, vestit amb texans i en la misèria, al vagabund, l’exiliat, el perseguit i el sofrent rei legítim de França. 

(Capítol 19)




Tot el món comprèn a Mickey Mouse. Pocs comprenen a Hermann Hesse. Tan sols un grapat va comprendre a Albert Einstein. Ningú va comprendre a l’Emperador Norton.

(Principia Discordia: religió satírica)



Fades fotografiades




L’any 1917, dues nenes,Elsie Wright, i Frances Griffiths, parlaven d’unes fades amb qui jugaven als afores de l’aldea de Cottingley, Yorkshire. 
Asseguraven que s’havien fotografiat amb elles, la qual cosa va propiciar un debat, al voltant de l’autenticitat de les fotografies.

La notícia va arribar fins a Arthur Conan Doyle que en un principi va dubtar perquè les fades que apareixien a les imatges es veien en dos dimensions. Van enviar els negatius als experts de Kodak, els quals no van detectar cap frau i l’escriptor, convençut, va acceptar publicar-les a la revista inglesa Strand Magazine, amb el titular “Fades fotografiades”.
La fascinació per aquest fet el va dur a publicar l’any 1922, The coming of the fairies (Els misteris de les fades) i The Lands of mists, novel•la en què va reflectir les seves creences per les coses sobrenaturals.

Les fotografies van ser estudiades i debatudes durant 60 anys. Al 1982, Geoffrey Crawley, editor de la revista Journal of Photography, va assegurar que tenia proves que havien retocat les fotos.
Al 1985, Elsie i Frances, van confessar que les criatures fantàstiques eren retalls de paper, que només havien volgut fer una broma a les persones grans que es burlaven de les fades y que es van sorprendre molt, quan s’ho van creure. Tot i així, insistien que era cert que jugaven amb les fades quan eren petites.

Al 1997 es va estrenar una pel•lícula basada en aquest tema.

El que es necessita no és un coneixement dels fenòmens ocults, sinó conèixer els nens.
(Comentari d’un crític, quan es van publicar per primera vegada les fotografies a la revista Truth)