Fals diari

A començament dels anys 80 (abril del 83), el setmanari alemany "Stern" va presentar com a exclusiva periodística una sèrie de confessions apòcrifes del genocida alemany Hitler. 27 volums escrits a mà que van comprar a un col•leccionista d'objectes nazis. Els documents els va obtenir mitjançant el redactor Gerd Heidemann.

La revista va contactar amb altres diaris com el Newsweek i el Time d'Estats Units, el Paris Match de França i la Revista Tiempo d'Espanya per publicar plegades.

Nombrosos historiadors i especialistes dubtaven de l’autenticitat, però els experts Max Frei-Sulzer, excap del Departament de Ciències Forenses de la Policia de Zuric, i el documentòleg nord-americà, Ordway Hilton, que van comparar fotocòpies dels diaris amb lletra de Hitler, recuperada dels arxius Alemanys Federals, van certificar que els diaris eren genuïns i autèntics.

L’opinió pública s'havia dividit, ja que el contingut dels documents extreia una imatge benèvola del dictador, un perfil i unes accions que no es corresponien amb la realitat viscuda per milions de persones.

Passats 15 dies de l'inici de la publicació el grafòleg nord-americà, Charles Hamilton, va destapar la falsificació:

- El paper de baixa qualitat (barreja de fusta conífera i fullatge) contenia un blanquejador químic que no havia existit abans de 1955.

- En els segells oficials dels diaris es van trobar fils amb substàncies inexistents en aquell moment històric, com ara la viscosa i el polièster.

- Es van trobar 4 tipus diferents de tintes, i cap corresponia al període nazi.

- Una cromatografia va evidenciar que els documents havien estat escrits recentment, amb un marge inferior a 12 mesos.

Malgrat tot, el fals diari s’havia començat a publicar arreu del món.

El falsificador dels diaris, Konrad Kujau, era un alemany admirador de Hitler, hàbil en el dibuix, que es va iniciar quan era petit en la falsificació de firmes. 

També havia falsificat obres d'art de famosos pintors com Dalí, Picasso i Miró, però en sortir de la presó, estampava en les imitacions una doble signatura, la del pintor i la seva. Els fraus van arribar a tenir nom propi i van alimentar la llegenda.

L'escàndol, relatat posteriorment amb gran ironia en la pel•lícula "Schtonk" (1992), va provocar una autèntica crisi al setmanari i els seus directius van haver de dimitir.