Jasper Maskelyne (entre el mite i la realitat)



Jasper Maskelyne era un il•lusionista, molt conegut en els teatres londinencs, descendent d’una saga familiar d’il•lusionistes. El seu avi, John Nevil Maskelyne, havia inventat la il•lusió de la levitació horitzontal.
En esclatar la II guerra mundial, va voler allistar-se a l’exèrcit, però no el van admetre perquè tenia 37 anys. No es va rendir amb la negativa. Pensava que podria enganyar als soldats de Hitler, de la mateixa manera que ho aconseguia amb els espectadors que anaven a veure les seves actuacions, així que va insistir i al final un oficial el va concedir una entrevista. Sembla ser que va ser molt persuasiu; el van admetre a l’exèrcit i el van destinar a un campament on va aprendre l’art del camuflatge militar. Així va començar la carrera del “mag de la guerra”.
"Doneu-me llibertat i no hi haurà límits per als efectes que puc crear en el camp de batalla. Puc crear canons on no n'hi ha i fer que trets fantasmes creuin el mar. Puc col•locar un exèrcit sencer en el terreny si això és el que vol, o avions invisibles, fins i tot puc projectar en el cel una imatge d'Hitler assegut al vàter a milers de peus d'altura ".

El primer destí va ser el nord d’Àfrica. Junt al grup que va formar: La Màgic Gang, va aconseguir enganyar l’Àfrica Korps, de Hitler, tot fent-los creure que els tancs eren camions, amb una estructura composta de dues peces: l’escut solar. Un llenç pintat sobre dos estructures de fusta, plegables, de diferent alçada, que simulaven el capó, la cabina i el remolc.

Posteriorment se li va encarregar que amagués el port d’Alexandria. Semblava una fita impossible, de fet ho era, així que va construir una rèplica a la Badia de Maury, amb els elements que des de l’aire farien pensar que es tractava de la ciutat: el far, edificis, talaies d’observació, un fals polvorí i un fals oleoducte. Durant els bombardeigs, la ciutat verdadera era a les fosques; la falsa, il•luminada i van aconseguir enganyar als pilots alemanys. Fins i tot van organitzar una unitat destinada a falsejar les destrosses ocasionades per les bombes.

El major repte que va haver d’afrontar el mag va ser amagar el Canal de Suez, la ruta comercial amb Àsia. Com es podia ocultar una via navegable de 160 Km? La manera de fer-ho va ser un espectacle més d’il•lusionisme. El mag enganyava a l’espectador amb llums, fum o petites explosions, per tal de distreure’l i que no s’adonés del que en realitat passava. La premissa del pla era l’enlluernament. La Màgic Gang va col•locar canons de llum al llarg del canal, amb la qual cosa va impedir que els pilots fixessin els objectius. La manca de reflectors la van suplir amb làmines de ferralla polida.

En un moment crucial de la guerra al desert, van treballar en la missió més crítica, l’Operació Bertram. havien de fer creure a Rommer, la guineu del desert, que els britànics atacarien des del sud. Maskelyne i el seu equip van crear un fals exèrcit de ninots, acompanyat de tancs inflables, que des de l’aire semblaven de veritat, barracons i fins i tot una via de tren. Per reforçar l’engany s’emetien retransmissions de ràdio falses, amb un fons d’enrenou que feia pensar en un campament ple de soldats. L’engany va tenir efecte i quan se’n van adonar, els britànics ja havien atacat el nord. Aquest engany es va utilitzar també al desembarcament de Normandia.

La Màgic Van es va dissoldre, sense haver rebut cap reconeixement ni condecoració. La qual cosa va decebre a Maskelyne que va emigrar a Kenia i va fundar una autoescola on va treballar fins que va morir.

Encara que va escriure una autobiografia, Magic: Top secret, al 1949 que es va titllar d'exagerada, mai s'ha tingut l'ocasió de verificar-la. La gran majoria d'expedients relacionats amb l'il·lusionista segueixen sent material classificat.

El mag i historiador militar Richard Stokes assegura als seus articles, ampliats per a la revista australiana Geniis Magic Journal en els 90, que aquesta història mai va ocórrer.

David Fisher, la recull  al llibre: El mag de la guerra.


Una fotografia mai és la persona. Un pont no és el viatge. Una partitura musical no és el so. La màgia no existeix, només hi ha mags i el que percep el públic.
(John Grinder)


BON NADAL!


Mary Toft

Cunicularii o Els Reis Mags de Godliman a la Consulta : William Hogarth 



ELS INICIS DEL RELAT EN IMATGES

William Hogarth va ser un pintor i gravador anglès, nascut a les acaballes del segle XVII, que va obtenir un gran èxit entre els seus contemporanis. Afirmava que el llenç o el gravat eren un escenari on es situaven els diferents elements de la configuració, com si fossin els actors d'un drama. 
La manifestació explícita d'una voluntat narrativa li va incloure entre els pioners del relat en imatges.

Un dels seus gravats mostra el fet que es va produir l’any 1726 a Anglaterra. En aquella època, xerraires i engalipadors recorrien els carrers tot venent infinitat de panacees i llegendes extravagants. Aquest context és el que permet entendre per què va tenir èxit l’engany de Mary Toft, la dona que va parir una ventrada de conills. 
El fet es va estendre com la pólvora i va interessar a metges i fins i tot a reis, tot convertint-se en una llegenda urbana.

Conten que un cirurgià, Howards, va anar a la casa dels Tofts, on va ajudar a parir a Mery un total de nou conills que van néixer morts i mutilats. Davant la popularitat del succés, el mateix rei, George I, va enviar al seu conseller mèdic, Nathanael Saint André, a revisar el cas. Mary li va explicar que durant l’embaràs va tenir l'antull de menjar carn de conill i que els va perseguir durant diversos dies sense èxit algun. L'explicació va concedir veracitat al fet, ja que existia una creença mèdica denominada “Impressió Maternal”, que assegurava que qualsevol impressió o experiència de la mare podia tenir un efecte sobre el fetus en gestació.  
La família Toft va ser una de les més famoses del segle, XVIII, segons la Universitat de Glasgow.

Van decidir portar a Mary a Londres per poder estudiar-la detalladament. El furor popular va fer que milers de persones es reunissin a l’entorn de la casa on s'allotjava la jove. 
Els exàmens posteriors dels cadàvers dels conills van demostrar que no es van gestar al ventre de Mary Toft i Sir Richard Manningham, que havia sospitat un engany, va suggerir obrir-la en dos i analitzar el seu úter. En sentir-lo, Mary es va desfer en llàgrimes i va confessar que ella mateixa havia introduït les parts de conill en la vagina amb la finalitat de guanyar fama i rebre una pensió del Rei. 

Aclarit el succés la protagonista va tornar a casa seva, després de ser alliberada de l'empresonament, en no haver-se pogut provar els fets, i va continuar amb una vida normal, però els metges Howars i Saint André van quedar tan humiliats per haver cregut completament la història que les seves carreres es van arruïnar. 

Un científic ha de prendre's la llibertat de plantejar qualsevol qüestió, de dubtar de qualsevol afirmació, de corregir errors.
Julius Robert Oppenheimer (científic dels EU)

Miquel Martí i Pol




Demà farà 10 anys que va morir un dels "meus" poetes. He cercat poemes seus a la xarxa i m'ha sobtat molt aquest vídeo que m'ha creat gran confusió amb el títol. El primer que he pensat és que el poema no era seu, sinó de Joan Salvat Papasseit.

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera la galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

El fet de no haver estat atenta a la lletra del poema m'ha dut a una confusió imperdonable i a crear una primera entrada amb una ressenya mancada de rigor i credibilitat.

La cosa no acaba aquí. A l'Ara, diari electrònic, hi ha una llista dels millors poetes catalans musicats en què creia que cometien el mateix error, tant en la llista com en l'edició d'una col·lecció d'àudios que s'adquirien cada setmana al quiosc.
http://www.ara.cat/especials/poetes/llista-dels-poetes-catalans_0_773922739.html

Sortosament una persona m'ha tret de la meva errada, a l'hora de no haver estat atenta al contingut d'uns versos, més enllà del títol.

Avui, sense badar, no puc estar-me de retre-li homenatge a Miquel Martí i Pol, amb qui em vaig endinsar en uns dels millors versos que n'he sentit.



L'AMOR

Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.

He pensat que fora bo no eliminar aquesta entrada, sinó rectificar-la. Igual i puc evitar-li la confusió a qualsevol altra persona .

La mentida més devastadora és aquella amb la qual un home s'enganya a si mateix 
(Friedrich Nietzsche)