Llarga vida a l'emperador!




Els orígens de Joshua Abraham Norton, incerts, assenyalen que va néixer a Anglaterra i que va viure a Sudàfrica fins que va rebre l’herència del seu pare, a mitjans del S. XIX. Llavors es va traslladar a S. Francisco i va vemprendre exitosos negocis. Posteriorment es va declarar en bancarrota i va abandonar la ciutat.

Nou mesos més tard, va tornar-hi i diuen que, vestit amb uniforme de gala de l’armada, va anar a les oficines del S. Francisco Butlletí i va exigir que es publiqués la seva autoproclamació com a emperador dels Estats Units.
El director del periòdic va decidir fer-ho, humorísticament, i Norton I, es va convertir en un personatge molt popular, al qual, la gent li seguia el joc. 

El temps transcorria els habitants de S. Francisco es van acostumar a l’emperador. L’estimaven i el veneraven, fins al punt que el convidaven a dinar als millors restaurants i  li reservaven una llotja en els teatres.

Norton I, va llançar diverses proclames:

Ridícules: Va establir una multa de 25 dòlars a qualsevol que es referís a la ciutat amb el nom de Frisco.
Visionaries: Va ordenar la construcció d'un pont penjant que unís Oakland i San Francisco sense interrompre la navegació a la badia, just en el lloc ocupat avui dia pel Golden Gate.
Divertides: Va dissoldre els partits Republicà i Demòcrata i es va auto proclamar Protector de Mèxic.
L'emperador dels Estats Units (i protector de Mèxic) va regnar durant 21 anys. Sempre va viure a San Francisco, on es va convertir en una atracció turística més.

El 8 de gener de 1880 Norton I, va morir al carrer a causa d’una apoplexia i tothom el va plànyer. El San Francisco Chronicle va publicar una necrològica que deia:

“Sobre el brut asfalt, en la foscor de la plujosa nit, Norton I, emperador dels Estats Units d’Amèrica i Protector de Mèxic per la Gràcia de Déu, va trobar ahir cristiana mort”

Van assistir a l’enterrament més de 30.000 persones. Una altra necrològica explica per què a S. Francisco se’l va estimar tant:

“L’emperador Norton, no va matar a ningú, no va robar a ningú, no es va apoderar de la pàtria de ningú. Això no es pot dir de la majoria dels seus col•legues.”

El van enterrar al cementiri Massònic i més tard el van traslladar al cementiri Woodlawn. L’epitafi de la làpida diu:

“Emperador dels Estats Units i Protector de Mèxic”


El personatge del Rei, en Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, està basat en ell. 

...Però el vell va restar en silenci; no tenia gaire a dir i se’l veia descontent per les atencions que rebia el duc. Se li veia pensarós. A la tarda va dir:
––Mira, Aguassucias ––va dir––, ho sento molt per tu, però no ets l’únic que ha tingut problemes d’aquest tipus. 
––¿No?
––No, no ets l’únic. No ets l’únic que s’ha vist condemnat a la misèria.
––Ai!
––No, no ets l’únic que té un secret de naixement –– I juro que va començar a plorar.
––Espera! Què vols dir amb això?
––Aguassucias, puc refiar-me de tu? ––Pregunta el vell tot ploriquejant.
––Fins a la més cruel de les morts! ––Va agafar al vell de la mà, se la hi va estrènyer i va dir  ––: Aquest secret teu: parla! 
––Aguassucias, sóc el delfí desaparegut!
Podeu apostar que Jim i jo vam obrir els ulls de bat a bat. Després el duc diu:
––Ets, què?
––Sí, amic meu, és cert: tens al davant al pobre delfí desaparegut, Lluís 17, fill de lluís 16, i la Maria Antonieta.
––Tu! Amb la teva edat! No! Vols dir que ets el difunt Carlemany; si deus tenir sis-cents o set-cents anys.
––He tingut tants problemes, Aguassucias, tants problemes, que m’han encanudit el cabell i m’han dut aquesta calba prematura. Sí, cavallers, teniu al davant, vestit amb texans i en la misèria, al vagabund, l’exiliat, el perseguit i el sofrent rei legítim de França. 

(Capítol 19)




Tot el món comprèn a Mickey Mouse. Pocs comprenen a Hermann Hesse. Tan sols un grapat va comprendre a Albert Einstein. Ningú va comprendre a l’Emperador Norton.

(Principia Discordia: religió satírica)



Fades fotografiades




L’any 1917, dues nenes,Elsie Wright, i Frances Griffiths, parlaven d’unes fades amb qui jugaven als afores de l’aldea de Cottingley, Yorkshire. 
Asseguraven que s’havien fotografiat amb elles, la qual cosa va propiciar un debat, al voltant de l’autenticitat de les fotografies.

La notícia va arribar fins a Arthur Conan Doyle que en un principi va dubtar perquè les fades que apareixien a les imatges es veien en dos dimensions. Van enviar els negatius als experts de Kodak, els quals no van detectar cap frau i l’escriptor, convençut, va acceptar publicar-les a la revista inglesa Strand Magazine, amb el titular “Fades fotografiades”.
La fascinació per aquest fet el va dur a publicar l’any 1922, The coming of the fairies (Els misteris de les fades) i The Lands of mists, novel•la en què va reflectir les seves creences per les coses sobrenaturals.

Les fotografies van ser estudiades i debatudes durant 60 anys. Al 1982, Geoffrey Crawley, editor de la revista Journal of Photography, va assegurar que tenia proves que havien retocat les fotos.
Al 1985, Elsie i Frances, van confessar que les criatures fantàstiques eren retalls de paper, que només havien volgut fer una broma a les persones grans que es burlaven de les fades y que es van sorprendre molt, quan s’ho van creure. Tot i així, insistien que era cert que jugaven amb les fades quan eren petites.

Al 1997 es va estrenar una pel•lícula basada en aquest tema.

El que es necessita no és un coneixement dels fenòmens ocults, sinó conèixer els nens.
(Comentari d’un crític, quan es van publicar per primera vegada les fotografies a la revista Truth)



La marioneta




Avui, trobem un munt de cites a les xarxes socials, atribuïdes a Gabriel García Márquez, tot retent-li homenatge.
Aquestes, m’han fet recordar el poema “La marioneta”, que li van atribuir erròniament i va circular viralment als correus electrònics. L’autor és Johnny Welch, un ventríloc i el va fer servir en el show de la seva marioneta “El Mofles”. El poema va tenir un relatiu èxit el 1999. 

No conec la faceta poètica de l’escriptor, més enllà del realisme màgic de la seva prosa. Si alguna vegada va escriure poesia ho ha mantingut en secret. 
Gabo, va desmentir l’autoria amb la següent frase: “El que em pot matar és que algú cregui que vaig escriure una cosa tan cursi”.

La marioneta

Si por un instante Dios se olvidara
de que soy una marioneta de trapo 
y me regalara un trozo de vida, 
posiblemente no diría todo lo que pienso, 
pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, 
sino por lo que significan. 
Dormiría poco, soñaría más, 
entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, 
perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen,
Despertaría cuando los demás duermen. 
Escucharía mientras los demás hablan, 
y cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate. 
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, 
Vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, 
dejando descubierto, no solamente mi cuerpo sino mi alma. 
Si yo tuviera un corazón, 
escribiría mi odio sobre hielo, 
y esperaría a que saliera el sol.
Pintaría con un sueño de Van Gogh 
sobre las estrellas un poema de Benedetti, 
y una canción de Serrat sería la serenata 
que les regalaría a la luna.
Regaría con lágrimas las rosas, 
para sentir el dolor de sus espinas, 
y el encarnado beso de sus pétalos... 
Si yo tuviera un trozo de vida...
No dejaría pasar un solo día 
sin decirle a la gente que quiero, que la quiero. 
Convencería a cada mujer que ella es mi favorita,
y viviría enamorado del amor.
A los hombres les probaría cuán equivocados están, 
al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, 
sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse. 
A un niño le daría alas, 
pero le dejaría que él solo aprendier a volar.
Y a los viejos les enseñaría que la muerte 
no llega con la vejez sino con el olvido. 
Dios mío,Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres 
He aprendido que todo el mundo quiere vivir 
en la cima de la montaña, 
Sin saber que la verdadera felicidad está 
en la forma de subir la escarpada.
 He aprendido que cuando un recién nacido 
aprieta con su pequeño puño, 
por vez primera, el dedo de su padre, 
lo tiene atrapado para siempre.
Y he aprendido que un hombre 
sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, 
cuando ha de ayudarle a levantarse. 
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, 
pero finalmente de mucho no habrán de servir, 
porque cuando me guarden dentro de esa maleta, 
infelizmente me estaré muriendo.