L’illa fantasma de Sandy Island



El somni de qualsevol explorador és descobrir un territori desconegut, però en aquest cas, es va trobar una illa que no existeix. 

Durant segles, mapes i atles mostraven una illa anomenada Sandy Island a l’oceà Pacífic, situada entre Austràlia i Nova Caledònia. 

Cap explorador havia vist mai aquesta illa, però els mapes la situaven amb precisió geogràfica, i molts científics i mariners confiaven plenament en la seva existència.

Tot i que la seva presència va ser donada per certa durant més de 100 anys, el 2012 un equip científic va passar per la zona amb instruments moderns i no hi havia cap illa. El descobriment va tenir lloc a bord del RV Southern Surveyor, un vaixell d’investigació oficial australià, durant un viatge de recerca de 25 dies a l’est del mar de Coral.

Havia estat un engany massiu: probablement un error inicial de cartografia que es va perpetuar en els mapes durant generacions.

El cas va captivar la comunitat científica i mediàtica, demostrant com un simple error pot convertir-se en una veritat aparentment absoluta i influir en el coneixement geogràfic durant dècades.

L’exemple de Sandy Island ens mostra que la curiositat humana i la confiança en l’autoritat dels mapes poden propagar errors a gran escala. Alguns enganys no són intencionats, però igualment desperten fascinació i curiositat massiva. Com en el cas de la falsificació lunar,.

Allò que percebem com a realitat és una construcció subjectiva de la nostra ment.

Albert Einstein


El Gran Engany Lunar

Criatures i paisatges lunars descoberts per Herschel


El 25 d'agost de 1835, el diari The Sun de Nova York va publicar una sèrie d'articles que afirmaven que l'astrònom britànic Sir John Herschel havia descobert vida i civilització a la Lluna. Segons el relat, Herschel havia observat, a través d'un telescopi potent, bèsties amb ales, homes alats i temples de pedra. Els articles, que es presentaven com a transcripcions de l'Edinburgh Courant (diari escocès publicat a Edimburg entre els segles XVIII i XIX.), van ser un engany massiu que va captivar l'imaginari col·lectiu de l'època.

Aquesta història, coneguda com el "Gran Engany Lunar", va ser publicada en sis parts i va generar una gran expectació. Molts lectors van creure en la veracitat de les notícies, i la història es va comentar i discutir amplament. 

No va ser fins al 16 de setembre de 1835 que The Sun va admetre que els articles eren una farsa, però el dany ja estava fet: la fascinació per la possibilitat de vida extraterrestre havia quedat sembrada en la ment del públic.

Aquest engany massiu ens mostra com una història ben construïda pot captivar l'imaginari col·lectiu, fins i tot en una època sense internet ni xarxes socials. La curiositat humana, combinada amb el desig de descobrir l'inconegut, pot fer que una mentida es converteixi en una veritat compartida per molts. El Gran Engany Lunar és un exemple clar de com les notícies falses poden tenir un impacte profund en la societat.

La superstició és a la humanitat el que l’ombra és a l’objecte. 

Voltaire